artis group
Menu

 

GRUP ESTÈSIA

Estèsia es funda entorn d’un concepte d’art que apel·la a l’absolut com a origen i font de riquesa creativa que la humanitat ha desenvolupat transversalment tot al llarg de la història i les cultures. Aquesta connexió amb el passat ens ancora en el present per projectar una obra amb sentit de futur. Estèsia està formada per diferents llenguatges dispensats per l’Art en el transcendent.

 

 

Punt de trobada: Galeria Chez Xefo 

 

Estèsia is founded on a concept of art which calls upon the Absolute as both origin and source of the wealth of creation developed by human endeavor throughout History and across cultures. This connection with the past anchors us to the present so as to project works with a sense of future. Estèsia is made up of different languages afforded by Art in that which is transcendental.   

 

Place: Chez Xefo Gallery

 

CONTACTE

Calle Badajoz,46 – 08005 Barcelona

+34 678 701 098

info@estesia.eu

 


Contact Form

 

 

 

2016-Jul.

Eco-museu la farinera, Castelló d’Ampúries, exposició Col.lectiva d’Estesia.

2015-Oct.

Centre Cívic Barceloneta, exposició Col.lectiva d’Estesia.

2015-Sept.

Centre Cívic Drassanes, exposició Col.lectiva d’Estesia.

2015-Ene.

Comanegra, exposició col.lectiva d’Estèsia.

2014-Nov.

Chez-Xefo, exposició col.lectiva d’Estèsia.

2014-Oct.

Foment Martinenc, exposició col.lectiva d’Estèsia.

 

 

 

L’eco de la no edat

Parlar de la meva obra, -de l’obra que es manifesta paral•lela a la meva cronologia identitària-, esdevé un esforç que em condueix en primer lloc, a pensar que m’enfronto, o que endego, o que activo un acte conscient d’exploració sobre una entitat estranya, sense edat, la dimensió de la qual em depassa de tal manera, que pretendre arbitrar un dispositiu de comprensibilitat, tinc la certesa que resulta va i absurd, en la mesura que el que hom pretén mesurar resta, per la naturalesa dels fets, fóra d’escala, -àdhuc, di-ria, que tanmateix fóra del temps-, indeterminable. El vincle entre l’obra i la meva consciència, l’entenc circumscrit als límits dels “factors resolutoris”, a la mecànica processal de la fàbrica de les “conclusions obligatòries” de l’obra, al modus operandi esdevingut ocasió causològica propiciatòria de l’esfondrament en el real, acotat als límits de “l’aparença” temporal de l'”opus incertus” (l’obra edificada sense la certesa experiencial obtinguda de l’aplicació d’un sistema assagístic dissenyat previament, sense les previsions derivades d’un desplegament logístic i d’un mètode metòdic)

Però atès que el pensament de la raó. El que cerca els fonaments dels esdeveniments, per prevenir-los. El que cerca les causes que produeixen els fenòmens, per controlar-los, per culturitzar-los. Atès que el pensament propi, l’apropiat, del qual emana la “raó satisfactòria”, finalment acaba trobant en les probabilitats que suscita l’atzar, la perspectiva inimaginable que permet desvetllar una nova imatge de la matèria, una nova llei imprevista i secreta que reordena en l’arquitectura de la comprensió la periclitada cosmologia explicativa de la sustentació de l’existent. Atès que sento l’atzar com una roda inexorable del possible, i aquesta convicció, l’entenc com un referent situacionista absolut que domina la meva actitud davant la voluntat de cercar l’encontre amb l’atzar; faré doncs l’exercici d’exploració a la manera com disposo el pensament a l’hora de decantar la suscitació de l’obra.

Voldria emular doncs, des d’el pensament propi, des de la identitat, el fenomen executori de l’art que es produeix dellà la identitat; en la deshabitació sadolla de gests fundadors estranys i dinàmics, que il•luminats en el seu desori erràtic, de sobte i de facto conclouen en el seu propi síndrome existencial, tot trobant en aquesta única dimensionalitat el seu únic monisme sentitològic, emancipats i autònoms de les trames correlacionals dels sistemes abocats a la motilitat evolutiva i a la deriva del temps.

Això últim descrit, fóra, entenc, una primera consideració despresa de l’escrutació endògena que s’em sol•licita. L’obra ocupa en la cruïlla tempoespacial, el nínxol previst en la “desaglutinació” de l’origen, en esdevenir l’ocasió d’encontre entre cos i espai.

Si la dispersió cosmològica es projecta des d’una homogeneïtat primera, propiciar les “previsions d’immutabilitat” pròpies dels “encontres” -els xocs futurs de càpsules del passat originari-, significaria assistir a representacions factuals de l’edat inicial de la isogènesi, assistir a emanacions fisiogràfiques de l’ontogènesi del primer estadi. Plauria pensar que l’art fóra una projecció en el temps del fantasma geoformador del remot pretèrit inicial. En aquest cas la identitat de l’artista fóra un espai colonitzat per l’accident.

Tot considerant l’obra com un estadi factual sense vincles biogràfics amb l’artista, podríem concloure que l’obra esdevé un succés d’empeltament de la matèria inconscient, dels cossos absoluts, sense edat, amb la consciència antròpica que instrumenta un pensament selectiu com a mètode d’anàlisis del món; la qual viatja en les dimensions de les cadenes de contingència, en la trama de transmissions de les repercussions entre causes i efectes, entre efectes que esdevenen causa i que causen nous efectes.

En aquesta visió de polaritats maniquees, en els extrems de la distància, en els límits entre el temps i l’origen, qüestionar-se el perquè fragments de la immutable i densa homogeneïtat precursora emergeixen sorpresivament en la fugacitat del temps, fóra tal vegada imposar-se una qüestió impossible per impen-sable. Impensable, car no cal, penso, ni es deu, crec, malbaratar el temps productiu que és el que ens dota de flotabilitat, i ens fa possibles.

Però, allò, de metàl•lica perennitat, en irradiar-se en el fugaç, allò d’hermètica densitat emanat de l’inert infinit, en creuar-se amb la infinita inèrcia; acompleix algun especial designi?, deriva d’algun dels fona-ments que visibilitzen el cosmos? Tal vegada aquest fenomen té l’objectiu de fer-nos intuir, d’evocar o inspirar en la nostra consciència que tal vegada el nucli és l’extrem de la perifèria? I la perifèria inaborda-ble, en tant que futura, en la mesura que no es visibilitzable perquè resta per esdevenir, fóra com el nucli de la no edat, inabastable a la consciència, insondable al possible de l’imaginari? O tal vegada això és així perquè els factors “d’oportunitat d’encontre” de l’atzar, es transmeten en herència causològica, iman-tats pel grumoll existencial que és el vehicle de la nostra deriva, on s’agrupa l’arquitectura còsica i feno-menològica sobre la que pivota el diagrama panoscòpic del cosmos factual, del cosmos descriptible, successual, dimensional, del cosmos revelat, de lúnic revelable?

Gabriel 23/4/2003.

Més informació

Sin título

 

 

 

EXPO- JUL 2016

Josep Lacomba,  Professor de la Massana, Artista plàstic, Barcelona.

 

EXPO- OCT 2015

Natalia Sardeña,  Escultura, Banyoles.

 

EXPO- SEPT 2015

Gaietà Mestieri, arquitecte i estudiant de la Massana d’escultura en final de CFGS.